la nostra cançó

Aquesta és la cançó dels papes de la Clàudia.

(en realitat, és la canço que voldrien escoltar)

val més que ens prenguem la vida amb humor...

El primer aniversari

Ahir la Júlia, la filla de la meva amiga Núria, va fer un anyet (Felicitats als tres!).

Bufff... com passa el temps!!!!

Aquest estiu passat, quan la Clàudia va fer l'any, vaig viure les mateixes emocions que deu haver viscut la Núria aquests dies: el record del naixement, l'alegria de veure-la créixer, el fet d'adonar-me que ja ha passat un any, que ja camina, que es fa gran...

Van ser uns dies molt intensos perque a més feia pocs dies que l'haviem batejat, i que van fer-me adonar de com aquest petit trastet ha canviat la nostra vida.

Ha canviat la vida d'en Jordi i la meva com a individus: ara som pares, ja no som "jo, la Maia" o "jo, en Jordi", ara som NOSALTRES, sempre ho serem.

Ha canviat la nostra vida com a parella: sí, en Jordi i jo som parella, i ho serem sempre, però ara som una FAMILIA, amb tot el que comporta.

Ha canviat la nostra vida com a fills: ara, essent pares, comprenem moltes coses, actituds, pensaments, que abans no podiem arribar a entendre, perque ens faltava un punt de vista, que ara tenim (molt primitiu, perque estem tot just al començament de la nostra vida de pares).


En definitiva, la Clàudia ha canviat la nostra percepció de la vida... ÉS MOLT MILLOR AMB ELLA!!!

Cantem tots junts

No sé vosaltres, però jo no recordo pas tantes cançons infantils de quan era petita. Vull dir les de veritat, les clàssiques, les de tota la vida (per tant queden descartades "bola de drac", "Arale", "marco" i d'altres que recordem tant bé...).

Això ho explico perque ahir la Llar d'Infants ens va deixar el cançoner perque ens el quedéssim un parell o tres de dies i aprenguéssim les cançons que canta la Clàudia allà.

Em vaig sentir poc mainadera... no en coneixia la meitat! Ni en Jordi, off course...

Total, que he hagut de fer una recerca per internet de cançons infantils, almenys per sentir-ne la tonada, perque, vale, ens deixen la lletra, molt bé, però jo no sé llegir les notes, i per tant allò em semblen quatre taques escampades per allà....

Per cert, que vosaltres tampoc us n'escapareu... que us les penjaré...

les nenes són del papa...

...i les mames ens quedem amb un pam de nas!

Sí que és ben veritat la frase. I crec que amb la Clàudia i en Jordi és així des del mateix moment en què va néixer, que la Clàudia ens va mirar amb aquells ullarros ben oberts.

La Clàudia ara mateix pateix una "papitis aguda" increïblement angoixant. Per ella i per mi, perque passar de ser la primera, la única, la "masmejor", a ser la segona.... una no està acostumada!

Si estem soles ella i jo, cap problema, diem que em suporta. Ara, que com hi hagi el seu pare a prop, a mi ni em caga!

Això sí, ell ben content i bavejant!!!

Us penjo la primera foto de la Clàudia i el seu papa junts, quan ella només tenia mitja hora de vida, i encara erem a la sala de parts.

el poder de tu voz

Us deixem el vídeo d'Amnistia Internacional, que el govern espanyol prohibeix emetre'l a qualsevol televisió estatal, perquè considera que no és d'utilitat pública i és partidista.

Jutgeu vosaltres mateixos...

de despertadors i despertars...

Aquests nois del Cuarto Derecha sempre troben coses curioses!

Fa un temps van trobar això: un despertador amb força mala llet. Quan comença a sonar l'alarma, les peces de puzzle que té a sobre surten disparades pels aires... de manera que fins que no trobes les peces i les poses correctament, el despertador no para. Ah, i per complicar més el tema, té un sistema de seguretat per no poder treure-li la bateria fàcilment i així fer trampa...

ME'L DEMANO!!!!

A casa, l'únic que es desperta al matí mitjanament fresc és en Jordi.

Jo sóc un desastre... No sento el despertador, si el sento el paro i després no me n'enrecordo que ho he fet, passo d'ell i continuo dormint...

La Clàudia crec que ha sortit a mi... Si ha dormit bé tota la nit, pel matí despertar-la és força complicat: obrim la porta, obrim la llum del passadís, fem soroll, pugem la persiana, li parlem... fins que al final comença a despertar-se. Però encara necessita uns quants minuts per situar-se.

Com deia, ha sortit a mi!

La vena artística

Ja sé que vam dir que aquest blog no seria del tipus Mireuquebéquefalescoseslanostranena... però que voleu que us digui... de vegades és inevitable.

Us presentem el primer dibuix de la Clàudia!!!!



Bé, el primer que ens ha fet a nosaltres, a casa.

Podria ser tan ridícula com una revista de nens que es dedica a psicoanalitzar nens de l'edat de la Clàudia o poc més a partir dels quatre gargots que fan... però no, em nego a pensar res més que la meva nena està ben contenta i feliç!

Això sí... la vena artística de la nena ha vingut acompanyada per la descoberta de nous suports per les seves obres d'art... que de moment ens hem d'encarregar nosaltres de fer desaparèixer

Ets una meravella

Escolteu les paraules d'aquest video, és un fragment de l'anomenat "testament de Pau Casals".
I les imatges de l'Anne Geddes.
Disfruteu

"como la vida misma..."

...només dir que nosaltres aquesta fase ja l'hem passat...per sort!

la "cotta"

Us preguntareu què és això de la "cotta", doncs és la manera que té de dir la Clàudia una de les coses que més li agraden per menjar, la ricotta, és a dir el recuit o mató (d'aquell de tipus més cremós, no el granulós).
Li'n diu així perque en va començar a menjar a Itàlia aquest Nadal, i li va tornar boja. Aquí li havia fet provar el formatge tipus "burgos", però no li'n feia massa cas, la veritat. En canvi la ricotta li encanta.
No en té mai prou, sempre en demana meix , com diu ella.
La veritat és que veure-la menjar és deliciós. Ho fa amb unes ganes, un delit... Ho assaboreix tot, ho remena, ho potineja, però s'ho menja. I tota soleta, eh??? Amb la seva forquilla (ara ho vol tot amb forquilla, fins i tot la sopa!) va escurant el plat, i quan ja ha acabat o ja no en vol més, agafa el plat i ens el dona, dient a pat.
Esperem que continuï així, perque és una gran sort!

Som uns gourmets!!!!

Aquest cap de setmana hem tingut convidats i hem menjat... mmmmmmmmm, de conya!!!

Hem fet pasta fresca!!!!

I per postres pastís de formatge (recepta treta de La Cuina de casa, un blog que fa bavejar moltíssim) i trufes casolanes!!!!

A les fotos podeu veure en Jordi i en Carles enfeinats fent le tagliatelle, i les postres: el pastís fet per mi (per ser novata em va sortir prou bé) i les mega-trufes que va fer la Maria, a qui no perdonaré per haver-les deixat a casa perque me les mengi totes jo. Això no es faaaaaa!!! que aviat no passaré pel marc de la portaaaaaaaa...

Un dinar ben bo i una companyia encara millor i com sempre de conya...Què més volem???

Les fotos les he posat perque els altres rabieu una miqueta...je, je...mireu què us perdeu!!!! Ja sabeu, si voleu venir a veure'ns algun dia... fareu de conillets d'indies, com en Carles i la Maria!!!

Carnestoltes!!!

Ja ha passat el Carnaval, finalment...

A nosaltres no és que ens entusiasmi, la veritat, no som gaire "carnavalers", però ara amb tanta criatura al nostre voltant (em refereixo als nebots) doncs ens toca...
Li tenia preparat jo un preciós vestit de Caputxeta Vermella que hem heretat, amb tuls, bosseta, una caputxa ben mona...i res! Que no li agrada!! Un dramaaaaa...
Total, que com que ja faltaven 10 minuts per anar a la festa de la Llar d'Infants, vaig haver de rebuscar entre la roba i finalment vaig trobar la disfressa de Pantera Rosa que va fer servir l'any passat. I estava igualment guapíssima!!!!

L'any que vé ja si que no li cabrà, haurem de fer un pensament...

Mal dia

No té res a veure amb la Clàudia, però avui tinc mal dia a la feina i prefereixo plorar de riure que no de ràbia...

Aquí teniu. Tots hem volgut fer-ho...
(poseu els altaveus, que amb música guanya molt, je, je)

petites fites

Si fa uns anys, un bavejant progenitor m'hagués explicat com n'és d'emocionant veure el teu fill agafar un got i beure'n aigua tot solet, hauria pensat -Mmmmmmm, ui sí, emocionantíssim...ja veus, si és una cosa ben facileta, qualsevol nen ho pot fer...pst, amor de pare...

Avui sóc jo la que m'emociono quan veig la Clàudia fer el seu primer saltet (sembla mentida: un pensa que saltar és una activitat que va indissolublement lligada a la infantesa, que no ha de ser tan difícil per un nen...carai, que és un saltironet... i no! no és gens fàcil, i tarden força abans de fer-ho...això sí, quan n'aprenen ja no paren!).
Sóc jo la que es va emocionar quan va agafar la cullera per primer cop i va menjar ella soleta, la que es va commoure quan em va fer el primer petó, la que es va entendrir quan va veure que reia com una boja perque havia aconseguit agafar-se els dos peus...

Quan veig aquestes petites fites que aconsegueix poc a poquet la meva filla comprenc quin és en realitat l'ofici de viure: anar superant-se un mateix per aconseguir aquells petits plaers, petites diversions, petits regals que fan que la teva vida no sigui tansols allò que passa mentre estàs fent plans.

Professió? Mare

L’altre dia em van enviar un mail, i com que em va agradar, el tradueixo aquí.

“Fa un temps vaig anar a demanar uns papers oficials, i em van fer omplir un qüestionari. La funcionària em va preguntar quina era la meva ocupació... No vaig saber com etiquetar la meva feina de “mare” ni com respondre. La funcionària en veure que dubtava va dir -La pregunta demana si vostè treballa o és senzillament una… -I tant que tinc una feina, sóc mare!- vaig contestar enfàticament. I la funcionària va respondre tan tranquilament -No tenim la opció mare, li posaré mestressa de casa.

Me n’havia oblidat completament d’aquesta anècdota fins fa poc, que em va passar el mateix, però aquesta vegada vaig reaccionar diferent.
La funcionària em va preguntar: -Professió?
No em pregunteu què va fer que contestés això, però les paraules van fluir de la meva boca:
-Sóc Investigadora Associada en el camp del Desenvolupament Infantil i Relacions Humanes
La funcionària va parar de cop d’escriure, la mà congelada a l’aire i mirant-me com si no hagués escoltat bé. Li vaig repetir el títol lentament, posant èmfasi en les paraules més importants. Vaig observar sorpresa i emocionada que el meu pompós títol acabava escrit amb tinta negra al formulari.
-Li voldria demanar, si no és indiscreció –em va preguntar la dona amb aire d’interès, -Què és exactament el que fa vostè en aquest camp d’investigació?
Amb una veu tranquila i pausada, em vaig sentir contestar-li:
-Tinc un programa continu d’investigació (quina mare no el té? ) tant en laboratori com en camp. Estic treballant per doctorar-me i ja tinc 3 línies d’investigació (els meus fills).
La meva feina és una de les que més demanda té en el camp de les humanitats (algú no hi està d’acord?) i acostumo a treballar unes 16 hores diàries (són més aviat 24). Sembla dur, però aquesta feina té molts més reptes que qualsevol altra i la remuneració, més que econòmica, està lligada a l’àrea de la satisfacció personal.

En arribar a casa, emocionada per la meva nova carrera professional, em van rebre dues de les meves associades al laboratori, de 7 i 4 anys. I podia sentir el nou model experimental, en fase de desenvolupament infantil (de 6 mesos) provant el nou programa de patrons de vocalització.
Em sentia triunfant! Havia guanyat la burocràcia! Havia entrat als registres oficials com una persona respectable i indispensable per la humanitat com crec que som totes les mares!

La maternitat… una carrera magnífica, especialment quan té un títol a la porta, que totes hauriem de tenir!!!!!

12,300 Kg i 83 cm!!!

Aquestes són les mides de la nostra "petitona" amb 18 mesos, un any i mig!!!!!

Déu n'hi dó com ha crescut aquest nap buf...

Quan recordo aquell ratolinet que va sortir de la meva panxa...bé, sincerament ratolinet, el que se'n diu ratolineeet... Va pesar 3,750 Kg i media 51 cm. El comadró em va dir que ja la tenia criada, je, je... (sí sí, comadró, un home...ja us ho explicaré més endavant).

Buff, com passa el temps... I si no, mireu aquestes dues fotos, tenen 18 mesos de diferència.

No és la coseta més maca que hi ha a la Terra???

Aiinnsss, quina nyonyeria avui!!!

El son: una evolució per tots nosaltres

El son de la Clàudia ha sofert un procés evolutiu, i nosaltres també.

Quan tenia pocs mesos dormia bé, a la nostra habitació dins el moisès. Les seves pautes de son eren més o menys regulars, i no teniem gaire problemes. Als sis mesos vam decidir portar-la al seu llitet i a la seva habitació. Per fer-ho, pressionats pel nostre entorn vam aplicar el mètode Estivill de manera light, però en el fons era aquella filosofia. Perquè ho vam fer? Doncs perque com a pares "novells", en veure que la pobreta plorava i plorava perque la deixàvem sola, en comptes d'entendre que era la cosa més normal del món, vam creure'ns la gent que ens deia que això passava perque l'haviem viciat amb massa braços i que el normal és que un nadó s'adormi tan tranquilament tot sol i dormi 10 hores seguides. Quin parell de pardillos que estavem fets...
Per qui no ho sàpiga, el mètode en qüestió aplica unes taules de temps en el qual has de deixar plorar el teu fill, fins que al final s'adormi de tant de plorar. No el pots agafar, consolar ni acaronar; si vomita no et preocupis, és que t'està prenent el pèl; si crida cap problema, passa d'ell...i així. De fet, és una còpia exacta del mètode de Ferber, un pseudocientífic americà. Us deixo un enllaç d'un article que m'agrada molt, que explica el mètode i el perquè no s'ha d'aplicar.

Nosaltres no el vam aplicar tan bèstia, i dintre de tot vam tenir sort.
Li va funcionar uns mesos, però després, com tot nen, va canviar, i els resultats d'aplicar-li el ditxós mètode van aflorar: tenia por, molta por de la seva habitació, del seu llit, no volia quedar-se sola a les fosques...un drama. Després d'una època d'estress i mals rotllos, en Jordi i jo vam decidir passar de comentaris i seguir el nostre instint: si vol braços, benvinguts siguin; si vol mimitus, aquí els tindrà; si no pot dormir bé o si té malsons o si té por, al llit amb nosaltres.
I ha sigut el millor que hem decidit fer.
La Clàudia ara la veiem més feliç, s'adorm contenta i calmada a la meva falda, dorm tranquila tota la nit (si està malaltona o li fan mal les dents, com és lògic, no tant), al matí es desperta sense por...I nosaltres estem més contents, més tranquils i més feliços.

Respectem la manera de fer de cadascú, però creiem que el que cal és: tenir confiança en un mateix, pensar que el teu fill és petit i et necessita, i seguir el que et dicta l'instint, el cor.
Sabem que vindran altres etapes de mal dormir, però estem tranquils perque ara sabem que el que fem està bé i n'estem convençuts: coneixem la nostra filla, l'estimem i fem el que NOSALTRES creiem més convenient per ella i per nosaltres.

Què tindran els calaixos...

Doncs això, què tindran els calaixos que tant enamoren als nens petits?
Fins fa un temps, a casa teniem l'etern fenòmen -comú a moltes cases- dels mitjons desaparellats (se'ls menja la rentadora? existeix algun follet a les cases que es dedica a riure's de nosaltres?).
Ara ja desapareixen en parella, acompanyats de calces i samarretes varies, que després trobem a sota el llit, dins un armari de la cuina, darrera el sofà... Amb la diferència que ara sí que sabem d'on desapareixen (del calaix) i qui és el follet trapella: la Clàudia!
Quan veu que ens vestim o que hem de marxar, apa! a buscar mitjons per donar-los als papes. El que passa és que encara no té calculat que només necessitem un parell de mitjons cada un (ens en porta sis o set, cada qual més estrident), i que després s'emociona i ens treu toota la roba que pot!!
En fins...

Suite nocturna

Cada nit es repeteix la mateixa estampa:
tots tres al sofà, després de sopar i d'haver jugat una micona. Posem música tranquila, abaixem les llums fins a tancar-les del tot, la Clàudia a la falda de la mama, amb el cap al seu pit...
Tot preparat perque s'adormi...el papa!!!!!!
Ostiiiiiiiiii, que cada nit iguaaaal!!! No passen ni dos minuts que en Jordi ja clapa, i la Clàudia encara en dansa una bona estona, tranquila i relaxada, sí, però desperta! I el papa clapant...
I a sobre ell diu que no s'adorm...aaaiiiixxxxxx, que el pelo!!!

(ho confesso: avui, només durant uns segons, he caigut rendida jo també abans que la baldufa...pssssst, no us xiveu, eh???)

Esport de risc

Si algú es pensa que ser pare no és un esport de risc que pot provocar les més variades lesions, s'equivoca de ple.
A saber:

Mama: genoll esquerre cascat gràcies a un "arri-arri-tatanet" massa entusiasta...
Papa: ronyonada feta pols conseqüència de puntades de peu de la petarda dormint...
Mama: ull borni per la descoberta de la nostra filla que nosaltres també tenim ulls...
Papa: braç hiperdesarrollat de tant agafar en braços el petit trasto...

I anar fent...

Dedicat als nostres "refugiats" empordanesos a Barcelona

Dedicat a ells (Pou, Maria...us sentiu aludits?????).
Un blog molt útil per recuperar les vostres arrels lingüístiques...
Petoooons!!!

Gran Diccionari Interactiu Altempordanès

1er any (I): La tornada a casa

Amb el títol de "1er Any" escriurem les vivències més importants que hem viscut en el primer any de vida de la Clàudia, el nostre primer any de papes, el primer any com a familia. Ho fem perque ens agrada recordar-ho, ho veiem taaan lluny ja... és increïble! I també per explicar-vos les nostres sensacions, les nostres experiències, encerts i errors com a "pares novells". Mai se sap... potser us podrà servir com a ajuda, je, je.

La Clàudia va néixer la matinada del divendres 14 de juliol de 2006, després d'un part preciós, intens, màgic... i d'una episiotomia enooooorme!!! (pels neòfits: l'episiotomia és el tall que fan a la mare per "ajudar" a que el nadó surti més fàcilment. Jo ho trobo molt discutible , i espero que en el proper part no l'hagi de patir perque sí, com passa avui en dia)
El diumenge ja erem a casa, i allà començava realment la nostra nova vida. És en aquest moment, quan ens trobem els tres a casa, que ens n'adonem de com canviarà tot a partir d'ara. Ja no som dos, tenim amb nosaltres una petitona que ens necessita, que depèn totalment de nosaltres i que farà que ja no sapiguem viure sense ella.
El primer mes va ser durillo, costa adaptar-se els uns als altres: nits, pit, plors, còlics, son, malestar, incerteses, dubtes...
Però tot valia la pena, treiem l'energia d'on fos.
Ens podiem passar hores mirant-la: "ui, mira! sembla que somriu!", "carinyo, m'està mirant!", "ooooi, em reconeix!"...i així tooot el dia!!
Diuen que quan neix un nadó neixen tres persones: un fill, un pare i una mare. És veritat, però no és fins que et trobes a casa que ho assimiles, i el pas del temps t'ho confirma.

Orgull de papes...

Ahir vam anar a dinar a fora, i vam tornar a casa amb molts quilos de més.
Però no perque ens afartéssim de menjar (que també!) sinò perque ens van arribar a dir tantes coses maques de la Clàudia en un espai de 2 hores que no cabiem dins els nostres abrics!!!
Va dinar amb nosaltres, com una nena gran (es va fotre un plat enorme de brandada de bacallà, i de postres mig recuit amb mel... i abans s'havia menjat totes les galetes salades que et posen a l'aperitiu, que nosaltres no em vam tastar ni una!!), i es va portar molt bé. Jugava amb les seves cosetes sobre la taula, feia gracietes als cambrers i va fer que socialitzéssim amb els veins de taula, perque no deixava de fer-los moneries i cridar-los... Cap al final ja estava cansadeta i la vam baixar de la trona, però es va comportar: anava a cridar als de les altres taules per dir-los que ja era lliure i rèia com una boja!!
Quan marxavem, una dona ens va felicitar, perque deia que no se n'havia adonat que hi havia un nen petit fins uns minuts abans que l'havia vist que saludava a tota la gent del menjador...(fent amics la Clàudia, mai se sap...)
Total, que vam sortir del restaurant ben estarrufats!!!! Aiiissss...orgull de papes!!!!

Comença l'aventura: estrenem blog

Ostres, hem tardat un any i mig a crear un blog on explicar les nostres vivències com a pares, però ara ja està fet!
Aquí volem anar explicant com ens n'estem sortint i com va creixent la petita, recordar allò que ha quedat endarrerit d'un any i mig, i també compartir cosetes que ens agraden o creiem interessants.
No us espanteu, això no serà un recull de "Oohhh, mireu què fa la Clàudia", "Sabeu que ja...?", "Us ensenyem el macramé que ens ha fet a la guarderia?"...no, no, no!!!! Tranquils.
Senzillament volem que entreu un xic dins la nostra vida de pares i fer-vos participar a la nostra aventura, ja que la majoria esteu lluny o no ens podem veure tant sovint o encara no ens coneixem.
Esperem rebre missatges vostres, per saber que esteu aquí, a l'altre costat de la pantalla, llegint-nos i formant part de la nostra vida.